Avui començo a explicar els meus passeigs per la història des de zero. Això es deu al fet que, des del dia 5 de maig, he fet tots els meus passeigs per Barcelona i els seus voltants, inclosa la sagrada muntanya de Montserrat. Tinc moltes coses per explicar dels meus passeigs, i començo pel primer itinerari, que em porta a sortir des de la Plaça d’Europa, als afores de l’Hospitalet de Llobregat.

Haureu notat que ara escric en català, i això és perquè jo, igual que els camaleons, prefereixo adaptar-me a l’entorn en què em trobo. Molts diran que a Barcelona es parla sobretot el castellà. Pot ser, vist superficialment i escoltant contínuament el castellà entre la gent que passeja i en tota mena de converses —incloses les que mantenen entre ells els membres de la policia local (Guàrdia Urbana) o la catalana (Mossos d’Esquadra)— es podria dir que el català és una llengua minoritària o fins i tot absent a la pròpia capital de Catalunya.

Continuaré parlant de la qüestió de la llengua més endavant, però ara seguirem el meu itinerari, que comença en aquesta plaça moderna, amb edificis alts d’esplendor de vidre i acer, envoltada d’avingudes molt transitades, entre les quals destaca la Gran Via. Prenc la vorera de l’esquerra en direcció a la Plaça d’Espanya. Les voreres són amples, travessades per camins per a bicicletes i vianants, cosa que em permet accelerar el pas, seguint aquells que, a aquesta hora tan primerenca del matí, caminen cap als seus llocs de feina en tota mena d’empreses que es troben pel camí.

Al cap de poc arribo als Jutjats, edificis nous de to groguenc que transmeten una impressió de solidesa i sobrietat, tal com se suposa que ha de ser un lloc al qual s’hi va per necessitat, quan la vida es complica. Aquí em trobo amb diferents tipus de gent; alguns vesteixen elegantment, els homes i les dones amb vestit i de tons foscos i elles, amb sabates de taló. Seran, penso, advocats, secretaris o jutges. També hi ha persones que segurament s’han esforçat a arreglar-se tan bé com han pogut, però que, per la seva roba, deixen entreveure que no solen comprar-la a les botigues cares del Passeig de Gràcia. Seran, imagino, gent acusada d’alguna cosa, familiars de reus o acompanyants d’algú encausat per rebel·lia o alguna altra qüestió… qui sap! Tot això no són més que especulacions meves, que avui dia és difícil endevinar, només per l’aspecte, a què es dedica cadascú. No és com abans, quan els pagesos portaven espardenyes i els obrers de fàbrica vestien amb tratges de pana.

De tant en tant he de parar davant d’un dels molts semàfors que travessen les voreres. El trànsit, a les vuit del matí, ja és molt intens. M’adono que el soroll constant del trànsit té un efecte semblant al d’un tinnitus, que sempre ens segueix i ens acompanya. De tant en tant, una sirena trenca la monotonia i ens recorda que, enmig d’aquesta vida quotidiana, sempre hi ha tragèdies de tota mena: angoixes, atracaments, accidents, urgències de tota classe que requereixen transports ràpids.

Nosaltres, els vianants, continuem el nostre camí, cadascú amb les seves preocupacions, pensant en els seus projectes, plorant alguna pèrdua o, simplement, escoltant la ràdio o música, o parlant amb algú a través del mòbil. Els ulls són l’única cosa que ens entrellaça d’alguna manera. Si jo miro algú, veig que aquesta persona em mira a mi; encara que porti auriculars, és conscient de la meva mirada. Passa, esporàdicament, que el vianant i jo intercanviem un somriure, i això fa el camí més lleuger. Jo penso que ja som, d’alguna manera, coneguts.

Arribo al gran encreuament que es troba a prop de l’antiga seu de la SEAT, on s’uneixen la Ronda de Badal i el Passeig de la Zona Franca, travessant la Gran Via. En creuar, penso que és una de les artèries de la ciutat, necessària per a la seva vida, com una mena d’aorta d’asfalt.

Tot just creuar, em trobo amb un malabarista que aprofita el temps que el semàfor atura la circulació en direcció a la Zona Franca per fer una actuació ràpida, amb equilibris i malabars realment hàbils. En acabar, passa el seu bombí davant les finestretes dels cotxes per recollir algunes monedes, com a gest d’admiració o de llàstima, o potser ambdues coses. Això només es pot presenciar a Barcelona, crec jo: un gest de desesperació i d’emprenedoria alhora, que porta centenars d’artistes a actuar enmig del carrer, de vegades amb una qualitat que supera la de molts que es consideren professionals.

Des que travesso l’encreuament i durant tot el camí fins arribar a la Plaça d’Espanya, m’adono que més de la meitat de tots els establiments —de tota mena: bars, restaurants, fruiteries, botigues petites i floristeries— estan regentats per xinesos. Això és quelcom nou que fa anys que constato. Fa molt de temps que les botigues de souvenirs del Barri Antic són en mans d’indis i pakistanesos, però ara els xinesos s’han expandit de veritat i en massa. No és cap problema, jo només ho constato, perquè és força remarcable.

Tenint en compte aquesta proliferació, ja hauria d’haver algun polític d’origen xinès, alguns policies, alguns mestres, i també algunes tombes al cementiri. Es diu sovint que una població esdevé autòctona quan ja té parents enterrats a la nova pàtria. Bé, “pàtria” i “pàtria”… com deia Jordi Pujol, evocant la frase de Rafael Campalans: “És català aquell qui viu i treballa a Catalunya.”

Arribo finalment a la Plaça d’Espanya, un dels espais més amplis i transitats de la ciutat, amb les torres venecianes al fons que anuncien l’entrada al recinte de Montjuïc. És una plaça sorollosa, envoltada de cotxes, autobusos i gent que ve i va de tot arreu. Però també és un lloc carregat d’història, d’actes multitudinaris, de fires, exposicions i records. M’aturo un moment al centre, deixant passar el trànsit, observant els turistes que fan fotos, els treballadors que travessen amb pressa, els ciclistes i els venedors ambulants. És aquí on acabo aquest primer itinerari, però no pas la història. Aquesta només comença.

Aquest primer passeig m’ha servit per mirar amb uns altres ulls el que pot semblar rutinari. Barcelona, i les seves perifèries, ofereix una riquesa humana i urbana immensa, plena de contrastos, de detalls que parlen del món sencer, i alhora de nosaltres mateixos. Continuaré caminant i observant, i explicaré el que veig, perquè escriure també és una forma de viatjar. I aquest viatge, que ara comença, no té altra finalitat que compartir el que els meus ulls, i potser també el meu cor, descobreixen a cada pas.