Arribant a la Plaça d’Espanya, construïda amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, seguint un projecte elaborat per Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, i finalitzat per Antoni Darder, se m’obre un escenari ple de simbolisme. Al centre de la plaça, on antigament hi havia la creu de terme de la ciutat, a l’antiga carretera de Madrid, s’alça una font monumental dissenyada per Josep Maria Jujol, col·laborador de Gaudí, rica i carregada de detalls, és obra de Miguel Blay i dels germans Miquel i Llucià Oslé. La seva ornamentació barroca representa una al·legoria d’Espanya. Inclou tres conjunts escultòrics, obra de Miguel Blay, que personifiquen els grans rius que desemboquen als mars que envolten la Península Ibèrica: l’Ebre, que va a parar al Mediterrani; el Tajo i el Guadalquivir, que aboquen les seves aigües a l’Oceà Atlàntic; i els rius menors del Cantàbric, representats per figures de nens. El monument està coronat per un pebeter de foc d’estil art déco, realitzat per Frederic Llobet, que ofereix un contrapunt simbòlic a l’element que homenatja la font: l’aigua. Avui no puc contemplar els detalls de la font, perquè una de les moltes obres que es duen a terme arreu de Barcelona fa que, en part, estigui coberta per una malla metàl·lica.

Continuo el meu camí per la vorera esquerra de la Gran Via i creuo el carrer estret de Labordeta, que és el nom tradicional amb què es coneix el tram que travessa el barri de la Bordeta, corresponent al camí ral de Barcelona cap a ponent. Aquest carrer humil neix com un ramal de la via Augusta, des del portal de Sant Antoni de Barcelona, i passava per l’actual avinguda Mistral, Hostafrancs, la Bordeta, l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, fins a arribar a Martorell, on es podia creuar el riu Llobregat.

El tram concret de la Bordeta partia de la Creu Coberta, una creu amb un petit templet situada a l’actual confluència de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer Llançà. A partir d’aquí, la carretera rep diversos noms. Es diu carrer de la Bordeta des de la Plaça d’Espanya fins a l’encreuament amb la riera de Magòria, que baixava pels actuals carrers de Joanot Martorell i Noguera Ribagorçana.

A partir d’aquest punt, el carrer pren el nom de Gavà fins a Sant Medir, on es creuava amb el Canal de la Infanta i la seva sèquia auxiliar de la Bordeta. En el darrer tram fins a la Riera Blanca rep el nom de Constitució. A partir de la Riera Blanca, ja dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, la carretera pren el nom de carrer de Santa Eulàlia. Per a mi, aquest carrer estret i antic em porta molts records. Aquí, ja a prop de la Plaça d’Espanya, hi va tenir durant molts anys, als anys vuitanta i noranta, una botiga de material esportiu el meu amic Domingo Catalán, antic corredor de fons i, en el seu moment, campió i rècord mundial dels 100 km. Aquest home, excepcional en tots els sentits, era una aves raris en el món de l’esport. Fumava, bevia més del que seria habitual, es divertia… i tot i així podia córrer com si hagués dut una vida de monjo. Ell va ser el primer que em va ensenyar el barri de Gràcia, portant-me a la seva festa. Amb ell vaig conèixer també llocs emblemàtics com el monestir de Poblet i altres indrets de Catalunya. De Poblet en parlaré més endavant, perquè allà van passar coses remarcables que ara em vénen al cap, parlant de Domingo Catalán.

Aquesta part de la plaça està en obres i he de continuar avançant per un passadís estret que em porta fins a l’encreuament amb el carrer de Sants. Aquest carrer, que comença aquí mateix, a la Plaça d’Espanya, arriba fins a l’Hospitalet i és un carrer molt comercial, que els caps de setmana queda lliure de trànsit i permet als vianants gaudir de tot el trajecte, des de la Plaça d’Espanya fins a l’estació de Sants. Famílies senceres, bicicletes i gent que fa esport passegen per un carrer ple de terrasses a banda i banda. Una idea excel·lent, copiada del primer carrer exclusivament per a vianants del món, la Lijnbaan de Rotterdam, que es va obrir als anys cinquanta i que va resultar ser un èxit tant comercial com urbanístic.

Sants conserva encara un aire de poble industrial, tot i que les seves fàbriques van tancar fa gairebé un segle. La tradició obrera i republicana el va convertir en bressol d’Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1931, i de Comissions Obreres de Catalunya l’any 1964, aquesta darrera a la Parròquia de Sant Medir, com a exemple de la complicitat de l’Església amb les organitzacions democràtiques dels treballadors durant el franquisme.